Escola de pares

Dormir al llit dels pares?

 

Tot el que té a veure amb la bona criança de la mainada és una qüestió molt seriosa i complexa. Arreu del món, els adults volen que els seus infants creixin i es desenvolupin com a persones sanes i competents, perquè gaudeixin de la infància i puguin entomar, quan siguin grans, els compromisos i els reptes de la vida adulta. La manera d’aconseguir aquesta meta varia: cultures diferents, temps històrics i grau d’impacte del coneixement científic (psicologia infantil, pediatria i pedagogia). Tenint en compte el nostre marc cultural i les prescripcions educatives, la resposta a la pregunta és negativa. Ara bé, cal defensar la necessitat de poder decidir sota quines condicions i en base a quines circumstàncies l’acceptació dels petits al llit dels pares pot ser una pràctica positiva per a l’infant i per a la parella. D’aquesta opinió no es desprèn, però, que se’n derivin efectes negatius de cap mena per als grups socials que, de forma normal i habitual, tenen establerta aquesta pauta de convivència.

Conrad Izquierdo

Universitat Autònoma de Barcelona

Per a moltes persones, aquesta frase ha perdut sentit. Tenim molt clar que, amb pipí fet o sense, aquesta nit també serem tres al llit. És un problema o en fem un problema? Hi ha pediatres que ens diuen que no patim, que no hi ha cap noi o noia de quinze anys que vagi a dormir cada dia amb el pare i la mare. També n’hi ha que ens ho recriminen i que ens demanen més autoritat per impedir-ho, atès que això és molt important perquè la mainada assoleixi un creixement ordenat i per evitar problemes d’immaduresa… Francament, és un embolic. No puc deixar de pensar en ell, en com arriba a patir quan li impedeixo de venir a dormir entre la meva companya i jo. El que no deixo de fer és intentar parlar-ne i fer-li veure que aquestes pors que el dominen només són dins del seu cap. Mentrestant, ja té sis anys, observo que cada cop és més tardana l’hora en què ens arriba aquest “okupa” dels llençols.

Joan Jordi Rossell

FAPAC. Barcelona

Durant molts segles, els infants han dormit al llit amb les persones adultes, ja sigui amb els pares i les mares o amb els avis i les àvies. Alguns dels motius ancestrals per fer-ho era oferir-los protecció de l’atac de les bèsties o mantenir la calor corporal. Amb el pas del temps, l’espècie humana ha anat millorant les condicions de seguretat física i confort de l’habitatge. S’ha anat valorant la privacitat, l’educació de l’autonomia, la comoditat de dormir en espais aïllats. Ara bé, tot això forma part del pensament adult. També podem fer l’esforç de donar resposta a la pregunta inicial des de l’òptica de les criatures, si més no, fent memòria de les nostres vivències infantils… Jo recordo els moment de por quan, als quatre anys, em quedava sol a la meva habitació i tenia ganes d’estar acompanyat, però també sóc conscient que em va ajudar a madurar el fet de reconfortar-me amb mi mateix. També recordo la il·lusió que em feia dormir al llit del pare i la mare. Ara, com a pare, penso que, per autonomia i seguretat de la criatura, com també per comoditat de la vida en parella, la nena o el nen ha de dormir al seu llit i a la seva habitació, però això no vol dir pas que no hi hagi moments o dies “extres” que, per motius de salut o per acord mutu, l’infant passi la nit amb un o amb tots dos genitors. Com que cada criatura i cada persona adulta som diferents, no pot haver-hi una única resposta. Cal que cadascú hi trobi la seva i que aquesta faci sentir bé tothom qui hi està implicat. Així doncs, cal pensar, observar, decidir, fer, constatar i aprendre dels errors; tot considerant que l’infant necessita rutines per poder madurar.

Esteve-Ignasi Gay

Ajuntament de l’Hospitalet. Barcelona

Una situació que se’ns presenta de vegades a l’escola és que els xiquets dormen amb els pares.

N’hi ha alguns que no ho presenten com a problema, sinó com una situació molt normalitzada dins del grup familiar, i d’altres que ja no poden més i, després d’esperar que el temps ho resolga, i vist que aquest ho empitjora, acudissen per demanar ajuda.

Tot sol començar quan la criatura encara dorm al bressol i, després de passar una mala nit, els pares el posen a dormir amb ells, i així fins que, al cap d’un temps, és més al llit de matrimoni que no pas al seu propi. També sorgeix quan apareixen les pors. Sempre es tracta de situacions esporàdiques que es converteixen en pràctiques habituals.

Des del nostre punt de vista i des de la nostra experiència, entenem que aquesta situació genera mals hàbits de son en els xiquets i en els pares, deixa la parella sense un temps i un espai propis, i també dificulta el procés de creixement i autonomia dels infants.

Aquestes situacions es produeixen per falta de límits dins de la família i un desconeixement, per part dels pares i les mares, de quines són les necessitats de les criatures.

L’escola no pot deixar de costat estes situacions quan les detecta, perquè, a més a més, van acompanyades d’altres actuacions per part de les famílies que posen obstacles a un creixement saludable del xiquet o la xiqueta. Ara bé, una altra qüestió és com es pot fer eixa intervenció dins d’un respecte a com ho viuen els pares i què és el que necessiten el més menuts.

M. José Espasa

Escola Infantil Municipal Don Honorio. Elx. Alacant .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: